Més enllà de la connotació sentimental, la llàgrima compleix una funció essencial en el manteniment d’una superfície ocular sana. Les capes més superficials de la còrnia i la conjuntiva precisen estar constantment banyades per aquest fluid i els seus nutrients. Un ull sa està cobert per una fina capa de llàgrima, l’anomenada pel·lícula llagrimal, que es manté estable entre parpelleig i parpelleig. D’aquesta forma s’aconsegueixen els dos objectius fonamentals de la llàgrima, mantenir aquests teixits sans i aportar qualitat visual.
La síndrome d’ull sec ocorre quan l’ull no genera suficient llàgrima, aquesta és de poca qualitat, o la llàgrima que produeix s’evapora massa ràpid (és l’anomenat ull sec evaporatiu, associat sobretot a la fixació visual sostinguda).
La síndrome d’ull sec engloba una gran varietat de manifestacions clíniques, que en molts casos són confoses amb els d’una conjuntivitis. Els símptomes més comuns són de tipus irritativo, i inclouen la sensació de cos estrany o sorra, picor, coïssor, enrogiment, visió borrosa inconstant i llagrimeig reflex.
L’ull sec és una condició molt comuna, particularment en la dona, i encara més a partir dels 50-55 anys. Afecta de dues a tres vegades més a la dona que a l’home. Una de cada vint dones de més de 50 anys i una de cada deu de més de 75 anys té la síndrome de l’ull sec.
Aquest fet ha dirigit les recerques clíniques cap a la possible relació entre les hormones sexuals i l’ull sec. La franja d’edat que presenta major prevalença d’ull sec es situa en el període perimenopàusic, l’anomenat climateri, i pot perllongar-se durant anys. S’ha comprovat que els estrògens juguen un paper fonamental com a factor de risc en l’aparició de l’ull sec, especialment en pacients menopàusiques sotmeses a teràpia de substitució amb hormones sexuals per mitigar els símptomes d’aquest període. Diversos estudis demostren una correlació directa entre dosis altes d’estrògens, edat superior a 60 anys i ull sec.
Una forma particular d’ull sec succeeix en pacients amb la síndrome de Sjögren. Els pacients amb aquesta síndrome pateixen sequedat ocular, bucal i vaginal. Es tracta d’una patologia autoinmune en la qual es produeix una autodestrucció a nivell de les glàndules de secreció exocrina. El 90%, nou de cada deu de les persones amb aquesta síndrome, són dones.
La endometriosis és una malaltia ginecológica la base de la qual fisiopatológica radica en l’existència d’alts nivells d’estrògens. Estudis recents associen la síndrome de Sjögren amb aquesta malaltia i, per tant, amb els estrògens, abocant igualment en ull sec.
L’artritis reumatoide i el lupus eritematós són també malalties autoinmunes amb major prevalença en la dona i que també s’associen a una major presència de l’ull sec.
Som per tant davant una patologia amb una elevada prevalença, especialment en la població femenina, molt sovint infravalorada i infratratada. En els casos més severs, l’abordatge del pacient ha d’implicar al metge general o internista, el ginecòleg i el oftalmólogo. S’haurà de confirmar o descartar l’existència d’una patologia sistémica de risc i tractar-la. L’oftalmòleg haurà de realitzar un estudi exhaustiu del sistema llagrimal per discriminar l’origen de la síndrome de l’ull sec i així poder aplicar el tractament més específic per a cada cas.
La pedra angular en el tractament de l’ull sec són les llàgrimes artificials. Quan l’ull està insuficientment lubricat, ja sigui per manca de volum o qualitat de la llàgrima, o per excessiva evaporizació de la mateixa, és necessari substituir-la mitjançant l’aplicació freqüent de llàgrimes artificials, idealment sense conservants.
En els casos d’ull sec en els quals a més de la falta de lubricació existeixi inflamació ocular, caldrà afegir un tractament antiinflamatori o inmunosupresor. Altres tractaments inclouen el sèrum autòleg, col·liris regeneratius amb factors de creixement o l’ús de taps llagrimals.
Si es presenten símptomes d’ull sec de forma habitual mai s’ha de recórrer a la autoprescripció ja que podríem empitjorar. L’ull sec requereix un estudi exhaustiu de les seves causes i un abordatge específic i especialitzat que només pot dur a terme un especialista en oftalmologia.
